| |
Els antics egipcis ja utilitzaven intèrprets com a part fonamental del seu sistema públic.
Els grecs i romans també empraven intèrprets perquè consideraven que era una baixesa aprendre ells mateixos les llengües de les terres que conquerien. De vegades, fins i tot arribaven a utilitzar els serveis d’interpretació encara que aquests no fossin realment necessaris, per tal de destacar la seva superioritat enfront dels pobles conquerits. No obstant això, en aquells temps, la interpretació no era una professió valorada: els intèrprets eren majoritàriament esclaus que, de vegades, fins i tot eren assassinats després de prestar el seu servei per tal d’assegurar-ne el seu silenci.
No va ser fins a l’Edat Mitjana que la figura de l’intèrpret va anar adquirint importància i va començar a ser admirada per la seva habilitat i capacitat per traslladar els missatges d’una llengua a l’altra. Alguns intèrprets van arribar a ocupar llocs privilegiats a les corts reials.
Evidentment, també es van utilitzar intèrprets en la conquesta d’Amèrica i en la colonització d’Àfrica i Àsia. Normalment aquests eren indígenes a qui els colonitzadors obligaven a aprendre les seves llengües, tot i que també trobem referències d’alguns europeus que van aprendre les llengües indígenes mentre foren presoners de guerra.
Quan França va convertir-se en la gran potència europea, el francès es va establir com a llengua franca i la necessitat d’interpretació va disminuir -- sobretot en el cas de les relacions diplomàtiques-- però els intèrprets van continuar essent requerits per missioners, comerciants, militars i revolucionaris. Després de la Primera Guerra Mundial, a la conferència de París, els representants dels diferents països exigiren el dret de parlar en el seu propi idioma i es començaren a utilitzar serveis d’interpretació.
En el període d’entreguerres es van crear diverses organitzacions internacionals com la Lliga de les Nacions o la Organització Internacional del Treball que incrementaren de manera important les comunicacions internacionals, i per consegüent, la necessitat de serveis d’interpretació en les diverses llengües dels països adherits. La interpretació fins aleshores era només consecutiva, és a dir, l’intèrpret prenia notes mentre l’orador parlava i posteriorment traduïa, cosa que feia que les sessions fossin interminablement llargues i negava qualsevol tipus d’espontaneïtat. Per aquesta raó i gràcies als avanços tecnològics, es va intentar trobar una altra manera d’interpretar mitjançant la qual l’intèrpret pogués traduir a temps real, i van començar a emprar-se micròfons i auriculars: seria el principi de la interpretació simultània.
Aquest tipus d’interpretació fou imprescindible en els judicis del Tribunal de Nüremberg que van dur-se a terme simultàniament en anglès, francès, rus i alemany, va permetre una reducció molt important del temps i va incrementar significativament l’exactitud de la interpretació.
L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar una resolució en la qual s’establia la interpretació simultània com un dels seus serveis permanents. Avui en dia l’ONU proporciona interpretació simultània a l’anglès, francès, castellà, xinès, rus i àrab, mentre que la Unió Europea ho fa en totes les llengües dels estats membres.
|
